Espàrtac a la Dealey Plaza d'Atenes

El sistema de finançament del govern dels Estats Units és més simple que l'establert a Europa. Aquell govern demana dòlars a la Reserva Federal directament, sense intermediaris. Contra el compromís del receptor de retornar els diners rebuts, la Reserva engega la màquina de fer dòlars, prestats amb interès. És a dir, tots els dòlars que corren pel món pertanyen a la Reserva Federal, una entitat privada que funciona com a banc central. I encara que tots aquells que tenen moneda dels Estats Units es posessin d'acord per retornar-la, no en farien prou ja que l'interès mai no s'ha imprès, fet que suposa que la roda del deute mai no es pot aturar.

Quan els germans Kennedy van accedir a la Casa Blanca, un com a president i l'altre com a assessor, van voler posar fi a aquest sistema ignominiós. La pensada consistia a emetre deute a curt termini, ja que l'interès sol ser més baix, i amb els dòlars aconseguits recomprar el deute contret a llarg termini, que té un interès més elevat. La proposta la van tombar altres polítics. Llavors van optar per un pla B aprovant l'ordre presidencial 111101 que facultava el govern a emetre dòlars, d'acord amb la Constitució, per tal de liquidar el deute adquirit amb la Reserva Federal fins a extingir-la. No és cap secret com van acabar tots dos.

A Grècia l'han desviat del traçat previst per dur-la a una plaça on tot de figurants li canten les gràcies. Allà la sacrificaran ritualment perquè serveixi d'avís per als aventurers. Podran dir que l'executor ha estat una disputa fronterera a Xipre amb l'etern enemic, Turquia. O bé les tensions nacionalistes a Macedònia. També podrien acusar del fatal desenllaç la divisió forçada entre els proeuropeus i els prorussos. La confusió podrà ser engreixada amb altres actors com ara la Merkel, els mercats, les xarxes socials, els bancs o la pressió d'altres estats reclamant diners prestats. I si calgués, atemptats atribuïts a radicals islamistes per facilitar una intervenció militar de l'OTAN amb la fi de protegir un estat amic.

Força figurants d'aquella plaça els tenim ben a prop. No han sabut veure que mai no ha triomfat cap revolució del poble. En tot cas, el poble no s'ha adonat mai que sempre acaba defensant ingènuament propostes que enforteixen l'elit. Mil cops veurem a Espàrtac com Kirk Douglas i Tony Curtis es barallen entre ells sense treure'n cap profit, igual que el poble s'enfronta contra el poble vigilats pel somriure sorneguer dels grans manaires. I mil vegades més haurem de veure aquesta pel·lícula fins que entenguem que així no podem.

Publicat al Diari de Girona el 29 de gener del 2015

Llops solitaris

Imatge per Rossend Gri i Casas a www.flickr.com

Divide et impera ha estat la divisa infal·lible per guanyar totes les guerres. Com també finançar els dos bàndols.

Per poder dominar el món musulmà calia que no hi hagués un sol centre de poder. Després d'atacs selectius en punts clau i la propagació de certes ideologies, emergiren territoris independents, més febles i de bon supervisar, amb líders sovint barallats entre sí. Aprofitant el desori, en terra de conflicte s'imposaven manaires propensos al cristià. Per una banda se'ls finançava per assentar-los i per l'altra s'ideaven topades fictícies per fer veure el que no era. El nou amo de la frontera promovia lectures agosarades de l'Alcorà per atraure a casa seva joves disposats a lluitar contra l'infidel fins a la mort. Llavors llogava tropes a cal cristià i els esclafava. Seguien propostes encara més intrèpides i nous esclafaments fins que no quedava prou jovent disposat a combatre. Era el moment d'afavorir la invasió del territori pel cap cristià, que hi entrava sense a penes oposició.

Entretant, en el món dels bons un escamot de soldats disfressats de musulmans cometia una carnisseria en algun llogarret, sabotejava un vaixell o segrestava un prohom, fets que es publicitaven amb fort rebombori. L'amenaça constant unia les gents que acabaven defensant amb passió tot allò que havien considerat un greuge, convençuts que vivien en el millor dels mons en contraposició a la barbàrie dels perjurs. Sorgien joves disposats a lluitar contra l'enemic i els dirigents adoptaven mesures d'excepció, com ara cobrar l'impost del bovatge.

D'aquests fets ja fa més de vuit-cents anys. Muhàmmad ibn Mardanix, el rei Llop, mossàrab, és a dir, cristià en terres àrabs, qui per raó del seu cognom es creu que es deia Martínez i per raó del seu motiu potser era un Llopis, fou el rei de Mursiya, Balansiya i Al-Mariya en temps de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i templer. Un descendent de Mardanix va lliurar la ciutat de València a Jaume I el Conqueridor. A dins de la ciutat, Alagó, noble aragonès convertit a l'Islam, feia de mitjancer. El seu germà també es convertí a l'Islam però va preferir Palma, on també va fer d'intermediari. 

Ja ho diuen que cal conèixer la història perquè no es torni a repetir. Potser no hi ha cap repetició, tan sols la continuació d'una guerra començada en aquestes terres, amb altres Mardanix i Berenguers però els mateixos mètodes, i qui sap si d'aquells homes astuts i valents en sortiren les nissagues que ara regeixen els designis del Món. Qui sap, però, si tot plegat és només un miratge.

Publicat al Diari de Girona el 15 de gener del 2015

Els vicis de les bicis

Imatge: www.elperiodico.cat

És força enutjós caminar per les voreres de Girona i sentir-se com a figurant d'un vídeojoc que consisteix a fer eslàloms entre els vianants muntat en bicicleta i a velocitats de rècord Guinness.

Les topades són diàries i algun cop es resolen amb algun ferit, de vegades amb agres discussions i sovint amb emprenyades. En alguns carrers, com el d'Emili Grahit, és habitual veure senyores passant arramblades a les façanes per por de prendre mal, precisament per la vorera on no hi ha carril-bici, que és per on més ciclistes prefereixen circular. S'ha arribat a l'extrem que els qui van en bici demanen pas fent dringar el timbre!

A l'article 47 de l'ordenança municipal de circulació s'hi diu amb claredat que les bicicletes no poden anar per les voreres. Però no s'aplica. Hom es pregunta si els quaranta-sis articles anteriors sí s'han de complir o també hi són només per fer bonic.

En els punts calents de la ciutat on més topades hi ha entre ciclistes esbojarrats i caminants (com ara l'estreta vorera del carrer de la Rutlla, que fa la funció de carril-bici de pujada i de baixada) no he sabut veure mai un agent cívic posant ordre. L'explicació per fer els ulls grossos donada pel responsable municipal és que els ciclistes senten indefensió anant per la calçada. Llavors el vianant desprotegit podria assegurar-se de no tenir cap ensurt amb els incívics menant per la vorera una retroexcavadora, que també és un vehicle com la bicicleta i a més té l'avantatge de disposar d'una pala per apartar els transeünts. O això o fer camí per les teulades.

Els carrils-bici massa sovint passen per la part principal de la voravia, si no és que l'ocupen tota, contra el parer de qui més en sap de tot plegat, la plataforma Mou-te en bici, que després d'anys lluitant perquè n'hi hagués no van ser escoltats per impedir aquest desgavell. A més, hi ha trams tan descuidats, com el que corre paral·lel al Riu Güell, que fan dissuadir de passar-hi si no és que es disposa de pressupost per canviar de bicicleta tot sovint.

L'actitud dels ciclistes insolents va en contra d'aquells altres que sí respecten les normes i així es comprèn que els conductors de cotxes massa sovint els entorpeixin a tots fent que cada cop veiem més bicicletes per les voreres, seguint aquella llei no escrita: "és que tothom ho fa!".

Potser pel fet que circulo més sovint per uns llocs de la ciutat que per uns altres em fa l'efecte que els transgressors més perillosos són els universitaris. Si són capaços de tirar endavant una carrera bé prou que hauran sabut entendre aquestes línies, i tot això que hi guanyarem.

Publicat al Diari de Girona el 3 de gener del 2015