El museu del fluor

El cànon de l'aigua és una taxa amb finalitats exclusivament ecològiques. És a dir, el dia que puguem apropar-nos al llit del Ter i beure aigua del riu sense sortir-ne perjudicats, podríem pensar a destinar aquest impost en comprar l'obra menor de quatre pintamones. Abans no.

Malgrat que la llei preveu que l'ús del cànon ha de ser ecològic per a tot Catalunya, la Generalitat el fa servir com a moneda de canvi amb empreses privades per fer front als seus constants problemes de calaix, de manera que aquest líquid imprescindible per a la vida humana està sotmès a tota mena de pressions. El guanyador sol ser la multinacional Suez, que maniobrant aquí i allà s'està apoderant el control de l'aigua de mig món. El 56% d'Agbar ja és seva. Pel que fa a Girona, se sap que Suez està per la feina d'adquirir les aigües del Ter. De moment, un tribunal ha tombat les seves pretensions però insisteixen. Les aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter estan administrades per una societat mercantil d'economia mixta, amb un 80% de l'accionariat en mans privades i un consell d'administració on els ajuntaments són minoria. Així, poc o res té a fer el poder públic en aquesta empresa si no és que algun dia encara són a temps de recuperar la concessió. 

La factura de l'aigua és un abocador de conceptes abusius com ho és que per un comptador consistent en una aixeta centenària amb una roda que analògicament compta el pas de l'aigua et cobrin gairebé vint euros l'any de manteniment i que les canonades i depuradores siguin tan difícils d'amortitzar com les autopistes. I per qui és llogater, l'altra jugada és que en la factura hi venen incloses partides que hauria de satisfer el propietari, com ara el clavegueram, que és part de la finca. Tot plegat, costa el mateix pagar el mínim consum d'aigua que seguir la lliga de futbol des del sofà de casa, com si l'aigua fos un luxe prescindible en comptes d'una necessitat ineludible.

Si l'Ajuntament de Girona pot destinar el cànon de l'aigua per invertir-lo en capricis com la compra de l'obra pictòrica dels fills d'un crític d'art, és ben clar que la factura podria aprimar-se substancialment. En aquest cas, als gironins ens cobren de més per costejar fantasies megalomaníaques i, a més, ens faran pagar l'entrada per veure'n el resultat. En la mateixa aigua, però, hi ha la solució contra aquestes queixes: un estudi seriós de la Universitat de Harvard afirma que el fluor que ens posen a l'aigua redueix la capacitat intel·lectual i ens fa ser submisos.

Publicat al Diari de Girona el 12 de febrer del 2015

Espàrtac a la Dealey Plaza d'Atenes

El sistema de finançament del govern dels Estats Units és més simple que l'establert a Europa. Aquell govern demana dòlars a la Reserva Federal directament, sense intermediaris. Contra el compromís del receptor de retornar els diners rebuts, la Reserva engega la màquina de fer dòlars, prestats amb interès. És a dir, tots els dòlars que corren pel món pertanyen a la Reserva Federal, una entitat privada que funciona com a banc central. I encara que tots aquells que tenen moneda dels Estats Units es posessin d'acord per retornar-la, no en farien prou ja que l'interès mai no s'ha imprès, fet que suposa que la roda del deute mai no es pot aturar.

Quan els germans Kennedy van accedir a la Casa Blanca, un com a president i l'altre com a assessor, van voler posar fi a aquest sistema ignominiós. La pensada consistia a emetre deute a curt termini, ja que l'interès sol ser més baix, i amb els dòlars aconseguits recomprar el deute contret a llarg termini, que té un interès més elevat. La proposta la van tombar altres polítics. Llavors van optar per un pla B aprovant l'ordre presidencial 111101 que facultava el govern a emetre dòlars, d'acord amb la Constitució, per tal de liquidar el deute adquirit amb la Reserva Federal fins a extingir-la. No és cap secret com van acabar tots dos.

A Grècia l'han desviat del traçat previst per dur-la a una plaça on tot de figurants li canten les gràcies. Allà la sacrificaran ritualment perquè serveixi d'avís per als aventurers. Podran dir que l'executor ha estat una disputa fronterera a Xipre amb l'etern enemic, Turquia. O bé les tensions nacionalistes a Macedònia. També podrien acusar del fatal desenllaç la divisió forçada entre els proeuropeus i els prorussos. La confusió podrà ser engreixada amb altres actors com ara la Merkel, els mercats, les xarxes socials, els bancs o la pressió d'altres estats reclamant diners prestats. I si calgués, atemptats atribuïts a radicals islamistes per facilitar una intervenció militar de l'OTAN amb la fi de protegir un estat amic.

Força figurants d'aquella plaça els tenim ben a prop. No han sabut veure que mai no ha triomfat cap revolució del poble. En tot cas, el poble no s'ha adonat mai que sempre acaba defensant ingènuament propostes que enforteixen l'elit. Mil cops veurem a Espàrtac com Kirk Douglas i Tony Curtis es barallen entre ells sense treure'n cap profit, igual que el poble s'enfronta contra el poble vigilats pel somriure sorneguer dels grans manaires. I mil vegades més haurem de veure aquesta pel·lícula fins que entenguem que així no podem.

Publicat al Diari de Girona el 29 de gener del 2015

Llops solitaris

Imatge per Rossend Gri i Casas a www.flickr.com

Divide et impera ha estat la divisa infal·lible per guanyar totes les guerres. Com també finançar els dos bàndols.

Per poder dominar el món musulmà calia que no hi hagués un sol centre de poder. Després d'atacs selectius en punts clau i la propagació de certes ideologies, emergiren territoris independents, més febles i de bon supervisar, amb líders sovint barallats entre sí. Aprofitant el desori, en terra de conflicte s'imposaven manaires propensos al cristià. Per una banda se'ls finançava per assentar-los i per l'altra s'ideaven topades fictícies per fer veure el que no era. El nou amo de la frontera promovia lectures agosarades de l'Alcorà per atraure a casa seva joves disposats a lluitar contra l'infidel fins a la mort. Llavors llogava tropes a cal cristià i els esclafava. Seguien propostes encara més intrèpides i nous esclafaments fins que no quedava prou jovent disposat a combatre. Era el moment d'afavorir la invasió del territori pel cap cristià, que hi entrava sense a penes oposició.

Entretant, en el món dels bons un escamot de soldats disfressats de musulmans cometia una carnisseria en algun llogarret, sabotejava un vaixell o segrestava un prohom, fets que es publicitaven amb fort rebombori. L'amenaça constant unia les gents que acabaven defensant amb passió tot allò que havien considerat un greuge, convençuts que vivien en el millor dels mons en contraposició a la barbàrie dels perjurs. Sorgien joves disposats a lluitar contra l'enemic i els dirigents adoptaven mesures d'excepció, com ara cobrar l'impost del bovatge.

D'aquests fets ja fa més de vuit-cents anys. Muhàmmad ibn Mardanix, el rei Llop, mossàrab, és a dir, cristià en terres àrabs, qui per raó del seu cognom es creu que es deia Martínez i per raó del seu motiu potser era un Llopis, fou el rei de Mursiya, Balansiya i Al-Mariya en temps de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i templer. Un descendent de Mardanix va lliurar la ciutat de València a Jaume I el Conqueridor. A dins de la ciutat, Alagó, noble aragonès convertit a l'Islam, feia de mitjancer. El seu germà també es convertí a l'Islam però va preferir Palma, on també va fer d'intermediari. 

Ja ho diuen que cal conèixer la història perquè no es torni a repetir. Potser no hi ha cap repetició, tan sols la continuació d'una guerra començada en aquestes terres, amb altres Mardanix i Berenguers però els mateixos mètodes, i qui sap si d'aquells homes astuts i valents en sortiren les nissagues que ara regeixen els designis del Món. Qui sap, però, si tot plegat és només un miratge.

Publicat al Diari de Girona el 15 de gener del 2015

Els vicis de les bicis

Imatge: www.elperiodico.cat

És força enutjós caminar per les voreres de Girona i sentir-se com a figurant d'un vídeojoc que consisteix a fer eslàloms entre els vianants muntat en bicicleta i a velocitats de rècord Guinness.

Les topades són diàries i algun cop es resolen amb algun ferit, de vegades amb agres discussions i sovint amb emprenyades. En alguns carrers, com el d'Emili Grahit, és habitual veure senyores passant arramblades a les façanes per por de prendre mal, precisament per la vorera on no hi ha carril-bici, que és per on més ciclistes prefereixen circular. S'ha arribat a l'extrem que els qui van en bici demanen pas fent dringar el timbre!

A l'article 47 de l'ordenança municipal de circulació s'hi diu amb claredat que les bicicletes no poden anar per les voreres. Però no s'aplica. Hom es pregunta si els quaranta-sis articles anteriors sí s'han de complir o també hi són només per fer bonic.

En els punts calents de la ciutat on més topades hi ha entre ciclistes esbojarrats i caminants (com ara l'estreta vorera del carrer de la Rutlla, que fa la funció de carril-bici de pujada i de baixada) no he sabut veure mai un agent cívic posant ordre. L'explicació per fer els ulls grossos donada pel responsable municipal és que els ciclistes senten indefensió anant per la calçada. Llavors el vianant desprotegit podria assegurar-se de no tenir cap ensurt amb els incívics menant per la vorera una retroexcavadora, que també és un vehicle com la bicicleta i a més té l'avantatge de disposar d'una pala per apartar els transeünts. O això o fer camí per les teulades.

Els carrils-bici massa sovint passen per la part principal de la voravia, si no és que l'ocupen tota, contra el parer de qui més en sap de tot plegat, la plataforma Mou-te en bici, que després d'anys lluitant perquè n'hi hagués no van ser escoltats per impedir aquest desgavell. A més, hi ha trams tan descuidats, com el que corre paral·lel al Riu Güell, que fan dissuadir de passar-hi si no és que es disposa de pressupost per canviar de bicicleta tot sovint.

L'actitud dels ciclistes insolents va en contra d'aquells altres que sí respecten les normes i així es comprèn que els conductors de cotxes massa sovint els entorpeixin a tots fent que cada cop veiem més bicicletes per les voreres, seguint aquella llei no escrita: "és que tothom ho fa!".

Potser pel fet que circulo més sovint per uns llocs de la ciutat que per uns altres em fa l'efecte que els transgressors més perillosos són els universitaris. Si són capaços de tirar endavant una carrera bé prou que hauran sabut entendre aquestes línies, i tot això que hi guanyarem.

Publicat al Diari de Girona el 3 de gener del 2015

Sóc pobre però ric

Imatge: www.periodistadigital.com

Arriba Nadal i la culpa per l'opulència ens farà pensar en els pobres. La pobresa, com tot, també té categories. No se sap del cert a partir de quin cèntim ingressat algú esdevé ric però sí s'ha establert a partir de quant algú és considerat pobre. A Catalunya, la pobresa absoluta correspon a qui ingressa menys del 25% de la renda per capita, ço és, 550,25 € mensuals. És a dir, la pobresa no és estar podrit sense diners i viure sols per perdre'n més, desesperat.

Amb complicitat d'amics i familiars, l'ajut del Banc dels Aliments i tot d'altres associacions, 550,25 € permeten de llogar una habitació amb totes les despeses incloses (costen entre 150 i 180 €), anar arreglat, tenir un Galaxy S4 amb connexió 3G i fer-la pels bars sense patir per altres maldecaps. La pobresa absoluta no és cap categoria formulada pels pobres, és clar. És ideada per aquella crosta de psicòlegs, educadors i assistents que viuen del pobre, a qui prenen com un concepte teòric après a les aules i no als carrers, perquè hi fa fred.

El pobre vergonyant, aquell qui passa fretura de coses necessàries per a la vida i no gosa captar per vergonya, definit així a l'Alcover-Moll, ha quedat fora de la teoria. El pobre vergonyant pot ser un professor d'Institut que ha perdut la plaça pels canvis de criteri que ens arriben de ponent enllà. Esgotat el crèdit familiar i rebutjat pels serveis socials, amb sort podrà obtenir un sac de dormir i amagar-se allà on mai no sospitarien els de la crosta. El van poder salvar però el van tombar perquè té algun parent a la ciutat, encara que no es parlin de fa vint anys. El pobre vergonyant patirà d'hipotèrmies i se li enfortirà el cos, ja que no podrà permetre's d'emmalaltir. Aprendrà tot d'estratègies nobles per aconseguir algun aliment. Els seus dies, i sobretot les nits, tindran més hores que de costum. Per escalfar-se distraurà un llibre per alguna biblioteca i de tant voltar acabarà coneixent la ciutat millor que ningú. Anirà pel món amb l'orgull de saber que res no deu i res no robarà. I es convertirà en un expert en el clima: quan puja la temperatura malament rai perquè és anunci de pluges.

El pobre vergonyant entrarà en un deliri plaent que no el portarà a imaginar-se amb uns amics prenent suïssos i divagant sobre la vida dels altres sinó treballant moltes i moltes hores del que sigui per pagar-se tot el que ara li manca, sense queixes ni defallences, disciplinat, fins que es pugui permetre un Nadal entaulat i amb el pap ple esclafir la rialla i exclamar: "Sóc pobre però ric!".

Publicat al Diari de Girona el 18 de desembre del 2014

El joc dels cortinaires

Imatge: www.popgadget.net

En temps de bonança, milions de persones van oblidar que ningú no ven duros a quatre pessetes. Ara que van mal dades, s'ha convingut que els responsables del fiasco són els rics, els banquers o els polítics. Mai de la vida aquells que van estirar més el braç que la màniga.

En aquell joc on per comptes de fitxes corrien diners reals, qui hi jugava assumia un risc. Qui sabia que tot el que puja baixa, plegant a temps guanyava. Qui s'encegà per la cobdícia tenia totes les de perdre. Pretendre que qui va reeixir en la partida acabi pagant els plats trencats, és una estratagema per fer contents els necis.

Els bancs són empreses privades que tenen per costum de comprar els diners al preu més baix que puguin per revendre'ls al preu més alt permès. Igual que qualsevol altre negoci, des d'una botiga de llaminadures a la cadena de supermercats. Si comprem un televisor a terminis i no el paguem, ens el prendran o ens castigaran. I qui diu un televisor diu un habitatge.

El drama dels bancs privats és fàcil d'entendre. Si deixem cinquanta euros a quaranta anys vista, no tornarem a tenir els cinquanta euros fins d'aquí a quaranta anys. Els banquers ho sabien. I per què ho van permetre? L'explicació s'ha de buscar ben amunt i molt lluny, al darrere de luxoses cortines, allà on para l'única màquina d'imprimir bitllets de tota Europa.

Els polítics haurien pogut prendre decisions fermes per evitar la fallida. Però en un llibre repetides vegades prohibit a Catalunya, es deixa ben clar que la veritable elit només permetrà que persones poc preparades i esclavitzades per organitzacions d'estricta obediència interna puguin accedir a càrrecs rellevants. I és des d'aquests càrrecs que s'ha de garantir el dret a l'habitatge, especificat en un article de la Constitució espanyola i, per tant, obligació de l'Estat i no dels ajuntaments, els bancs o els soferts voluntaris de les PAH.

El que s'havia de fer és no jugar. Dels que no van comprar duros a quatre pessetes n'hi ha que s'han quedat sense habitatge ni fills. Van ser assenyats, com els que amb prou feines arriben a pagar la hipoteca però la paguen. I ara els toca pagar la factura dels eixelebrats i, a més, estan apartats dels serveis socials, que semblen conxorxats en afavorir qui viu aquí creient que tot això és Xauxa. Si la societat premia els qui van tirant de veta sabent que si fracassen els empararem, anem de pet a un món en fase terminal amb uns culpables que no ens caldrà buscar al darrere de luxoses cortines.

Publicat al Diari de Girona el 4 de desembre del 2014

El drama està servit

Imatge: www.abc.es

Ciutadans i UPyD mantenen converses per unir-se i formar una mena de Podem però de dretes. El que no és sabut és que ambdós partits van néixer amb el propòsit d'ajuntar-se i que l'Albert Boadella ho va estroncar.

L'any 2006, els promotors de Ciutadans estaven eufòrics perquè els plans previstos funcionaven d'allò més bé. I tenien un recurs amagat. El líder del PP català, Josep Piqué, havia de ser el seu cap de files. Era un secret només conegut pel nucli dur. Piqué va marxar amb discreció del PP per tornar a l'empresa privada i esperar el moment oportú.

Al mateix temps, a Madrid es creava UPyD amb unes intencions calcades a les de Ciutadans. UPyD també tenia un as ocult a la màniga: el cap de files havia de ser l'Alberto Ruiz-Gallardón. El llavors alcalde de Madrid no va ser tan discret com en Piqué. Es va enfrontar amb la presidenta de la seva Comunitat, l'Esperanza Aguirre, i amb la cúpula del partit, amb un enrenou encara fàcil de recordar. Però la jugada no va acabar de funcionar. En una reunió de Ciutadans va aparèixer l'Albert Boadella fent el pallasso, desvirtuant la imatge de partit seriós que es volia oferir. I es van produir les primeres desercions. En l'acte de presentació d'UPyD a Madrid, en Boadella també hi va ser i en Ruiz-Gallardón va deixar de piular.

El fet inesperat és que la Rosa Díez demanés d'entrar a UPyD. Ningú no l'esperava però va ser ben rebuda. El problema del lideratge quedava resolt amb una figura prou coneguda. El drama el tenien llavors a Barcelona. En Piqué es va fer enrere i d'entre els que quedaven es va decidir que un jove desconegut, l'Albert Rivera, tirés endavant el partit. El seu mèrit més destacat era que podia parlar en català.

Just abans de l'anunci dels acords que Ciutadans i UPyD pretenen establir, en Ruiz-Gallardón ha tornat a fer-se notar. Des de la Restauració Borbònica que cap partit havia tombat una llei aprovada per l'antagonista fins que va proposar d'endurir la llei de l'avortament. És una bona jugada per atraure l'electorat més conservador del PP cap a UPyD, si és que l'exministre encara té la intenció de liderar aquest partit. A més, els casos de corrupció extrema que han esquitxat el PP no l'han afectat, consolidant la seva imatge de polític seriós.

I a Barcelona, tornarà en Piqué a la política liderant Ciutadans? Té prou prestigi i mà esquerra per combatre l'independentisme sense histrionismes i és capaç de captar l'electorat unionista disconforme amb les maneres altives de la Sánchez-Camacho. I tampoc l'ha tocat la corrupció. El drama està servit...

Publicat al Diari de Girona el 20 de novembre del 2014