Imatge: www.adif.es
La segona via de tren que es va construir a l'Espanya peninsular no és tan coneguda com la primera, la que va enllaçar Mataró amb Barcelona l'any 1848, una iniciativa privada liderada per Miquel Biada i que tenia per objectiu de portar mercaderies tèxtils des del Maresme fins al port de Barcelona. Biada va morir de pneumònia perquè tenia per costum de caminar per les vies de matinada per seguir l'estat de les obres. A l'empresa privada, perquè un cèntim arribi a ser un cèntim s'ha de treballar molt.
Aquella segona via de tren va connectar Madrid amb Aranjuez. El promotor va ser l'Estat i la finalitat era que Ses Gracioses Majestats poguessin acostar-se al jardins d'Aranjuez a prendre la fresca.
El tren va arribar a Girona quan es va allargar la via de Mataró. La velocitat mitjana d'aquelles primeres màquines era de 18 kilòmetres per hora. Gairebé dos segles després, cronòmetre en mà, anar de Girona a Mataró suposa exactament la mateixa inversió de temps. Arran dels darrers incidents ocasionats per la maldestra construcció de les infraestructures d'alta velocitat, hem constatat que anar de Girona a Barcelona pot suposar fins a set dies d'espera.
Han tingut més de vint anys per fer una línia decent i haurien pogut prendre d'exemple el tren que comunica París amb Londres, amb catorze kilòmetres construïts sota mar. Però els gestors tenen com a model aquell tren d'Aranjuez, el tren de l'oci. Paga l'Estat i tots els actors se n'embutxaquen una part. A més, per què volen els gironins anar a Barcelona o a París? Per anar a prendre la fresca. Ja hi aniran un altre dia, no ve pas d'aquí.
I si l'estació s'inunda sovint, no passa res. S'envia l'exèrcit que tregui l'aigua i tal dia farà un any. Com de costum, es busca algun culpable menor i si cap compleix el perfil, s'acusa de dret el riu Güell. De fet, els gironins haurien pogut situar la ciutat en un altre lloc no tan problemàtic. A qui se li acut!
De Biades disposats a defensar el seu negoci fins a la mort encara se'n fan. I de ben segur que d'aquest desgavell sabrien extreure'n una oportunitat de negoci. Com que res no canviarà l'actual model i per estar en consonància amb els precedents, qui sap si la millor idea no seria d'augmentar l'oferta d'oci de la ciutat, mancada d'esports d'aventura, com ara desplaçar-se en barca pel túnel subterrani fins a ensopegar amb la sortida d'emergència, unes escales enrunades que s'enfilen per l'equivalent a sis pisos d'alçada fins a arribar als jardins de la Devesa, perquè aquí de jardins també en tenim i també s'hi pot prendre la fresca la mar de bé.
Han tingut més de vint anys per fer una línia decent i haurien pogut prendre d'exemple el tren que comunica París amb Londres, amb catorze kilòmetres construïts sota mar. Però els gestors tenen com a model aquell tren d'Aranjuez, el tren de l'oci. Paga l'Estat i tots els actors se n'embutxaquen una part. A més, per què volen els gironins anar a Barcelona o a París? Per anar a prendre la fresca. Ja hi aniran un altre dia, no ve pas d'aquí.
I si l'estació s'inunda sovint, no passa res. S'envia l'exèrcit que tregui l'aigua i tal dia farà un any. Com de costum, es busca algun culpable menor i si cap compleix el perfil, s'acusa de dret el riu Güell. De fet, els gironins haurien pogut situar la ciutat en un altre lloc no tan problemàtic. A qui se li acut!
De Biades disposats a defensar el seu negoci fins a la mort encara se'n fan. I de ben segur que d'aquest desgavell sabrien extreure'n una oportunitat de negoci. Com que res no canviarà l'actual model i per estar en consonància amb els precedents, qui sap si la millor idea no seria d'augmentar l'oferta d'oci de la ciutat, mancada d'esports d'aventura, com ara desplaçar-se en barca pel túnel subterrani fins a ensopegar amb la sortida d'emergència, unes escales enrunades que s'enfilen per l'equivalent a sis pisos d'alçada fins a arribar als jardins de la Devesa, perquè aquí de jardins també en tenim i també s'hi pot prendre la fresca la mar de bé.
Publicat al Diari de Girona el 9 d'octubre del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada