Setanta euros i les gràcies

Imatge: Diari de Girona

Un pidolaire, per poc que s'hi faci, pot aconseguir recaptar un parell d'euros diaris. Comptant que només se'ls gastés en menjar, al cap de l'any hauria pagat setanta euros a l'Estat a través de l'IVA. Setanta euros per cap és també la quantitat que invertirà l'Estat a Girona l'any vinent. Si tots els gironins sense excepció fóssim indigents que recaptéssim dos euros diaris, hauríem fet la pau amb l'Estat. Però no és pas el cas.

No s'hi val comptar amb les inversions que podria fer la Generalitat. A part de constatar que els acords de finançament no es compleixen mai, les tres províncies basques, que administren els seus impostos com volen i després decideixen quina serà la "quota d'espanyolitat" que liquidaran a Madrid, rebran una inversió més alta per part de l'Estat. La província més beneficiada serà Ourense, amb 1.996 € per cap.

Amb trams de carretera esventregats de fa anys i panys, un servei deficient de ferrocarrils i un embut constant a la frontera, que és el pas més important de turistes i mercaderies de l'Estat, setanta euros d'inversió per cap és com dir ben alt i fort que no ens hi volen. 

Ara no serveix aquella cantarella que també va fer seva en Zapatero, que l'Estat prioritza els individus enfront dels territoris. Es miri per on es miri, és una altra fal·làcia. Podríem agafar com a exemple dues poblacions semblants com ara Caldes de Malavella i Lanjarón. Ambdues tenen el mateix nombre d'habitants i l'activitat econòmica principal és també la mateixa, l'aigua embotellada i els balnearis. Un camió carregat d'aigua que surti de Caldes haurà de triar entre fer camí per una carretera general empantanegada per obres que mai no s'enllesteixen o pagar per fer servir l'autopista. Un camió idèntic que surti de Lanjarón es trobarà amb una autovia gratuïta de cinc carrils per banda. D'exemples en sobren com per afirmar sense que tremoli la veu que l'Estat sí que prioritza els territoris.

Hom esperava ingènuament que els diputats catalans de la mateixa corda dels manaires de Madrid lluitarien per defensar el seu territori. Debades. Un cop més la pregunta és què hi fan a la vida aquesta gent. Anar amb avió a Madrid, aplaudir el líder digui el que digui, sopar bé i dormir millor? És aquesta la feina d'un diputat? En descàrrec seu podríem dir que no saben d'aquest drama perquè l'ABC no l'ha esmentat. Fins que un dia baixin de l'avió amb les mans encara adolorides de tant aplaudir i es preguntin per què tots els gironins sense excepció van pels carrers pidolant un parell d'euros.

Publicat al Diari de Girona el 23 d'octubre del 2014

El tren d'Aranjuez

Imatge: www.adif.es

La segona via de tren que es va construir a l'Espanya peninsular no és tan coneguda com la primera, la que va enllaçar Mataró amb Barcelona l'any 1848, una iniciativa privada liderada per Miquel Biada i que tenia per objectiu de portar mercaderies tèxtils des del Maresme fins al port de Barcelona. Biada va morir de pneumònia perquè tenia per costum de caminar per les vies de matinada per seguir l'estat de les obres. A l'empresa privada, perquè un cèntim arribi a ser un cèntim s'ha de treballar molt.

Aquella segona via de tren va connectar Madrid amb Aranjuez. El promotor va ser l'Estat i la finalitat era que Ses Gracioses Majestats poguessin acostar-se al jardins d'Aranjuez a prendre la fresca. 

El tren va arribar a Girona quan es va allargar la via de Mataró. La velocitat mitjana d'aquelles primeres màquines era de 18 kilòmetres per hora. Gairebé dos segles després, cronòmetre en mà, anar de Girona a Mataró suposa exactament la mateixa inversió de temps. Arran dels darrers incidents ocasionats per la maldestra construcció de les infraestructures d'alta velocitat, hem constatat que anar de Girona a Barcelona pot suposar fins a set dies d'espera.

Han tingut més de vint anys per fer una línia decent i haurien pogut prendre d'exemple el tren que comunica París amb Londres, amb catorze kilòmetres construïts sota mar. Però els gestors tenen com a model aquell tren d'Aranjuez, el tren de l'oci. Paga l'Estat i tots els actors se n'embutxaquen una part. A més, per què volen els gironins anar a Barcelona o a París? Per anar a prendre la fresca. Ja hi aniran un altre dia, no ve pas d'aquí.

I si l'estació s'inunda sovint, no passa res. S'envia l'exèrcit que tregui l'aigua i tal dia farà un any. Com de costum, es busca algun culpable menor i si cap compleix el perfil, s'acusa de dret el riu Güell. De fet, els gironins haurien pogut situar la ciutat en un altre lloc no tan problemàtic. A qui se li acut! 

De Biades disposats a defensar el seu negoci fins a la mort encara se'n fan. I de ben segur que d'aquest desgavell sabrien extreure'n una oportunitat de negoci. Com que res no canviarà l'actual model i per estar en consonància amb els precedents, qui sap si la millor idea no seria d'augmentar l'oferta d'oci de la ciutat, mancada d'esports d'aventura, com ara desplaçar-se en barca pel túnel subterrani fins a ensopegar amb la sortida d'emergència, unes escales enrunades que s'enfilen per l'equivalent a sis pisos d'alçada fins a arribar als jardins de la Devesa, perquè aquí de jardins també en tenim i també s'hi pot prendre la fresca la mar de bé.

Publicat al Diari de Girona el 9 d'octubre del 2014