Ens és dit que no podem al·legar desconeixement de la llei. És possible que aquesta obligació es formulés quan de lleis n'hi havia quatre i si només en sabies dues tirant de sentit comú en podies endevinar les altres dues. Avui en dia, de lleis, normatives, regulacions i d'altres ocupen desenes i desenes de volums impresos en lletra petita i el sentit comú, si és que encara existeix, no és cap ajut per endevinar-ne el contingut. I diàriament en surten més, de lleis, que ni en tres reencarnacions no arribaríem a tenir-les totes per assimilades.
Els aspectes més quotidians estan regulats i així en un poble es pot escopir al terra i en un altre no. I en aquell que no es pot la sanció és diferent que la del poble veí. Hom es pregunta si l'afany normativitzador no hauria d'atènyer les coses que realment passen. Per exemple, si sabem que quan hi ha obra pública pel mig són moltes les mans que fan l'egipci, caldria estipular per llei els percentatges que pertocarien a cadascun dels actors igual com a França fan amb les propines. I si un alt càrrec té por d'acabar com els seus predecessors i decideix de tenir un raconet a l'estranger per quan vinguin mal dades, es disposa per llei la quantitat adequada i el país de destí.
En l'àmbit local es reprodueix aquest macrocosmos caòtic amb la diferència que acaba afectant aquells llocs que acostumem a recórrer diàriament. I el drama resulta ser més intens. Fa l'efecte que ja no cal fer noves regulacions, tan sols l'opinió d'uns pocs permeten fer i desfer i si els homes fan lleis sempre es pot confiar en un déu fet a mida que t'acabi perdonant les malifetes a canvi de certs rituals que la plebs no percep. I passar del despatx professional al públic sembla que no impliqui cap canvi de xip, com si les raons que són vàlides en un àmbit ho fossin també en un altre. I aquesta seria la llei que mai no veurem, la que separi les lleis amb què els humans ens dotem per afavorir la convivència de les obligacions que t'exigeix el déu que t'has fet a mida, que en tot cas et recompensarà en un món que no és aquest. I exigir el retorn del sentit comú. Per entendre'ns, si la peixatera és punyetera, el consumidor li ho perdonarà si el peix és bo. I si el peix és pudent el negoci farà fallida. A l'àmbit públic li demanarem que ens recolzi perquè la peixatera ens torni la pesseta. El que ja no pertoca a l'àmbit públic és decidir quin tipus de negoci hi ha d'haver en el lloc de la peixatera. Això correspon a l'empresari que és qui arrisca els seus diners, per bé i per mal. Els seus cèntims i no els de tots.
Els aspectes més quotidians estan regulats i així en un poble es pot escopir al terra i en un altre no. I en aquell que no es pot la sanció és diferent que la del poble veí. Hom es pregunta si l'afany normativitzador no hauria d'atènyer les coses que realment passen. Per exemple, si sabem que quan hi ha obra pública pel mig són moltes les mans que fan l'egipci, caldria estipular per llei els percentatges que pertocarien a cadascun dels actors igual com a França fan amb les propines. I si un alt càrrec té por d'acabar com els seus predecessors i decideix de tenir un raconet a l'estranger per quan vinguin mal dades, es disposa per llei la quantitat adequada i el país de destí.
En l'àmbit local es reprodueix aquest macrocosmos caòtic amb la diferència que acaba afectant aquells llocs que acostumem a recórrer diàriament. I el drama resulta ser més intens. Fa l'efecte que ja no cal fer noves regulacions, tan sols l'opinió d'uns pocs permeten fer i desfer i si els homes fan lleis sempre es pot confiar en un déu fet a mida que t'acabi perdonant les malifetes a canvi de certs rituals que la plebs no percep. I passar del despatx professional al públic sembla que no impliqui cap canvi de xip, com si les raons que són vàlides en un àmbit ho fossin també en un altre. I aquesta seria la llei que mai no veurem, la que separi les lleis amb què els humans ens dotem per afavorir la convivència de les obligacions que t'exigeix el déu que t'has fet a mida, que en tot cas et recompensarà en un món que no és aquest. I exigir el retorn del sentit comú. Per entendre'ns, si la peixatera és punyetera, el consumidor li ho perdonarà si el peix és bo. I si el peix és pudent el negoci farà fallida. A l'àmbit públic li demanarem que ens recolzi perquè la peixatera ens torni la pesseta. El que ja no pertoca a l'àmbit públic és decidir quin tipus de negoci hi ha d'haver en el lloc de la peixatera. Això correspon a l'empresari que és qui arrisca els seus diners, per bé i per mal. Els seus cèntims i no els de tots.
Publicat al Diari de Girona el 31 de juliol del 2014
