Sóc pobre però ric

Imatge: www.periodistadigital.com

Arriba Nadal i la culpa per l'opulència ens farà pensar en els pobres. La pobresa, com tot, també té categories. No se sap del cert a partir de quin cèntim ingressat algú esdevé ric però sí s'ha establert a partir de quant algú és considerat pobre. A Catalunya, la pobresa absoluta correspon a qui ingressa menys del 25% de la renda per capita, ço és, 550,25 € mensuals. És a dir, la pobresa no és estar podrit sense diners i viure sols per perdre'n més, desesperat.

Amb complicitat d'amics i familiars, l'ajut del Banc dels Aliments i tot d'altres associacions, 550,25 € permeten de llogar una habitació amb totes les despeses incloses (costen entre 150 i 180 €), anar arreglat, tenir un Galaxy S4 amb connexió 3G i fer-la pels bars sense patir per altres maldecaps. La pobresa absoluta no és cap categoria formulada pels pobres, és clar. És ideada per aquella crosta de psicòlegs, educadors i assistents que viuen del pobre, a qui prenen com un concepte teòric après a les aules i no als carrers, perquè hi fa fred.

El pobre vergonyant, aquell qui passa fretura de coses necessàries per a la vida i no gosa captar per vergonya, definit així a l'Alcover-Moll, ha quedat fora de la teoria. El pobre vergonyant pot ser un professor d'Institut que ha perdut la plaça pels canvis de criteri que ens arriben de ponent enllà. Esgotat el crèdit familiar i rebutjat pels serveis socials, amb sort podrà obtenir un sac de dormir i amagar-se allà on mai no sospitarien els de la crosta. El van poder salvar però el van tombar perquè té algun parent a la ciutat, encara que no es parlin de fa vint anys. El pobre vergonyant patirà d'hipotèrmies i se li enfortirà el cos, ja que no podrà permetre's d'emmalaltir. Aprendrà tot d'estratègies nobles per aconseguir algun aliment. Els seus dies, i sobretot les nits, tindran més hores que de costum. Per escalfar-se distraurà un llibre per alguna biblioteca i de tant voltar acabarà coneixent la ciutat millor que ningú. Anirà pel món amb l'orgull de saber que res no deu i res no robarà. I es convertirà en un expert en el clima: quan puja la temperatura malament rai perquè és anunci de pluges.

El pobre vergonyant entrarà en un deliri plaent que no el portarà a imaginar-se amb uns amics prenent suïssos i divagant sobre la vida dels altres sinó treballant moltes i moltes hores del que sigui per pagar-se tot el que ara li manca, sense queixes ni defallences, disciplinat, fins que es pugui permetre un Nadal entaulat i amb el pap ple esclafir la rialla i exclamar: "Sóc pobre però ric!".

Publicat al Diari de Girona el 18 de desembre del 2014

El joc dels cortinaires

Imatge: www.popgadget.net

En temps de bonança, milions de persones van oblidar que ningú no ven duros a quatre pessetes. Ara que van mal dades, s'ha convingut que els responsables del fiasco són els rics, els banquers o els polítics. Mai de la vida aquells que van estirar més el braç que la màniga.

En aquell joc on per comptes de fitxes corrien diners reals, qui hi jugava assumia un risc. Qui sabia que tot el que puja baixa, plegant a temps guanyava. Qui s'encegà per la cobdícia tenia totes les de perdre. Pretendre que qui va reeixir en la partida acabi pagant els plats trencats, és una estratagema per fer contents els necis.

Els bancs són empreses privades que tenen per costum de comprar els diners al preu més baix que puguin per revendre'ls al preu més alt permès. Igual que qualsevol altre negoci, des d'una botiga de llaminadures a la cadena de supermercats. Si comprem un televisor a terminis i no el paguem, ens el prendran o ens castigaran. I qui diu un televisor diu un habitatge.

El drama dels bancs privats és fàcil d'entendre. Si deixem cinquanta euros a quaranta anys vista, no tornarem a tenir els cinquanta euros fins d'aquí a quaranta anys. Els banquers ho sabien. I per què ho van permetre? L'explicació s'ha de buscar ben amunt i molt lluny, al darrere de luxoses cortines, allà on para l'única màquina d'imprimir bitllets de tota Europa.

Els polítics haurien pogut prendre decisions fermes per evitar la fallida. Però en un llibre repetides vegades prohibit a Catalunya, es deixa ben clar que la veritable elit només permetrà que persones poc preparades i esclavitzades per organitzacions d'estricta obediència interna puguin accedir a càrrecs rellevants. I és des d'aquests càrrecs que s'ha de garantir el dret a l'habitatge, especificat en un article de la Constitució espanyola i, per tant, obligació de l'Estat i no dels ajuntaments, els bancs o els soferts voluntaris de les PAH.

El que s'havia de fer és no jugar. Dels que no van comprar duros a quatre pessetes n'hi ha que s'han quedat sense habitatge ni fills. Van ser assenyats, com els que amb prou feines arriben a pagar la hipoteca però la paguen. I ara els toca pagar la factura dels eixelebrats i, a més, estan apartats dels serveis socials, que semblen conxorxats en afavorir qui viu aquí creient que tot això és Xauxa. Si la societat premia els qui van tirant de veta sabent que si fracassen els empararem, anem de pet a un món en fase terminal amb uns culpables que no ens caldrà buscar al darrere de luxoses cortines.

Publicat al Diari de Girona el 4 de desembre del 2014