El drama està servit

Imatge: www.abc.es

Ciutadans i UPyD mantenen converses per unir-se i formar una mena de Podem però de dretes. El que no és sabut és que ambdós partits van néixer amb el propòsit d'ajuntar-se i que l'Albert Boadella ho va estroncar.

L'any 2006, els promotors de Ciutadans estaven eufòrics perquè els plans previstos funcionaven d'allò més bé. I tenien un recurs amagat. El líder del PP català, Josep Piqué, havia de ser el seu cap de files. Era un secret només conegut pel nucli dur. Piqué va marxar amb discreció del PP per tornar a l'empresa privada i esperar el moment oportú.

Al mateix temps, a Madrid es creava UPyD amb unes intencions calcades a les de Ciutadans. UPyD també tenia un as ocult a la màniga: el cap de files havia de ser l'Alberto Ruiz-Gallardón. El llavors alcalde de Madrid no va ser tan discret com en Piqué. Es va enfrontar amb la presidenta de la seva Comunitat, l'Esperanza Aguirre, i amb la cúpula del partit, amb un enrenou encara fàcil de recordar. Però la jugada no va acabar de funcionar. En una reunió de Ciutadans va aparèixer l'Albert Boadella fent el pallasso, desvirtuant la imatge de partit seriós que es volia oferir. I es van produir les primeres desercions. En l'acte de presentació d'UPyD a Madrid, en Boadella també hi va ser i en Ruiz-Gallardón va deixar de piular.

El fet inesperat és que la Rosa Díez demanés d'entrar a UPyD. Ningú no l'esperava però va ser ben rebuda. El problema del lideratge quedava resolt amb una figura prou coneguda. El drama el tenien llavors a Barcelona. En Piqué es va fer enrere i d'entre els que quedaven es va decidir que un jove desconegut, l'Albert Rivera, tirés endavant el partit. El seu mèrit més destacat era que podia parlar en català.

Just abans de l'anunci dels acords que Ciutadans i UPyD pretenen establir, en Ruiz-Gallardón ha tornat a fer-se notar. Des de la Restauració Borbònica que cap partit havia tombat una llei aprovada per l'antagonista fins que va proposar d'endurir la llei de l'avortament. És una bona jugada per atraure l'electorat més conservador del PP cap a UPyD, si és que l'exministre encara té la intenció de liderar aquest partit. A més, els casos de corrupció extrema que han esquitxat el PP no l'han afectat, consolidant la seva imatge de polític seriós.

I a Barcelona, tornarà en Piqué a la política liderant Ciutadans? Té prou prestigi i mà esquerra per combatre l'independentisme sense histrionismes i és capaç de captar l'electorat unionista disconforme amb les maneres altives de la Sánchez-Camacho. I tampoc l'ha tocat la corrupció. El drama està servit...

Publicat al Diari de Girona el 20 de novembre del 2014

Compassió pel Dimoni

Imatge: www.pedresdegirona.com

De l'associació religiosa amb forta presència a la ciutat i de la qual tothom nega formar part, en vam saber de jovenets en participar en un campionat de futbol sala. Amb un pressupost escarransit només ens va arribar per comprar una equipació vermella de cap a peus gràcies a l'Armeria Girona, que es va avenir generosament a estirar el preu tant com va poder. El disgust per no poder vestir els colors que havíem somniat el vam dissimular batejant-nos com Los diablos rojos, que era com a la tele es referien al Manchester United. Però a l'hora d'inscriure'ns em van cridar com a capità que era de l'equip i em van portar a una sala farcida de crucifixs i marededéus, on un noi amable i comprensiu em va dir amb to convincent que sí, que ja ho entenc que el Manchester es diu així però, no us agradaria més anomenar-vos Els barrufets? Que només el Gran Barrufet fos vermell no va ser prou motiu per convènce'l.

Aquella associació torna a ser a l'Ajuntament de Girona, amagada a la cuina, amb un alcalde d'un altre color al capdavant per poder cobrir l'expedient. N'hem vist les maneres en tot de decisions i en el cas de la reconstrucció del pont del Dimoni de Santa Eugènia la juguesca és ben pròpia de les seves maneres de fer: els veïns pagaran el que puguin i la resta la posarà l'Ajuntament. El pressupost xifrat en mig milió d'euros representarà un esforç considerable pels veïns, a part dels entrebancs tècnics, però fa tant temps que el reivindiquen que cap més ensurt no els aturarà.

Per ser conseqüents amb la llegenda que aplega tots els ponts del dimoni, atribuïts al diable perquè deien els antics que apareixien d'un dia per l'altre, se m'acut que els veïns encara tenen prou marge per economitzar i homenatjar el primer creador. Com que es conserven cent-quaranta pedres del primer pont, amb una setantena de persones podrien col·locar-ne dues per cap en una sola nit i encara sobrarien braços per fer la massa i apuntalar per aquí i per allà. Si més no, l'endemà el pont ja estaria encarat. I haurien d'esperar fins l'any 2023, quan de la construcció original es compliria el 666 aniversari.

Això és el que quedarà perquè si les eleccions previstes per al mes de maig no tornen a aturar les bones intencions mostrades, em temo que un dia d'aquests cridaran el promotor i el portaran a una sala farcida de crucifixs i marededéus on un noi amable i comprensiu dirà amb to convincent que sí, que ja ho entenc, que sempre se n'ha dit pont del Dimoni però, no us agradaria més que es digués el pont dels Barrufets?

Publicat al Diari de Girona el 6 de novembre del 2014