Obrers, pobres i amb ideals

Badalona, 1906

Amb motiu de la V de la Diada, el filòleg Javier Pérez Andújar publicava al diari El País un escrit titulat "El parque temático del independentismo", on amb to condescendent i brometes prescindibles denunciava un pretès pensament únic, rebatejant Catalunya com Uvezquistán o mencionant un holocaust en una frase on no hi lliga per res.

Pérez Andújar es basa en un discurs força contradictori que fa passar per marxista, amb un vernís cosmopolita que acaba tenint per capital Madrid, i en el qual els espanyols són obrers pobres amb ideals i els catalans són oligarques malèvols i manipuladors. Per aquelles casualitats, tots dos tenim la mateixa edat i vam ser veïns fins als onze anys, quan la seva família va entrar en un pis subvencionat al barri de La Mina i la meva va malvendre la casa de l'avi per fugir cap a Girona. Aquells blocs infames construïts amb presses per acordonar Barcelona van ser niu de la pitjor de les delinqüències amb el dictador agonitzant i amb una crisi econòmica que mai no s'acabava. Hi va haver una diàspora de catalans obrers pobres i amb ideals que no tenen cronista que els recordi, que per por passaven els dies tancats en cases senzilles de planta baixa i que es despertaven amb l'ai al cor per si durant la nit els havien robat el Seat 124. Hi havia també milers de catalans obrers pobres i amb ideals que no van poder marxar perquè els seus cossos inerts van quedar amuntegats i oblidats a sota de barris com els de La Mina. 

No sabrem mai què hauria passat si no s'hagués produït aquella diàspora. El que sí se sabia en aquell temps és que la fam que va portar aquella allau de nouvinguts no la va provocar l'oligarquia del passeig de Gràcia sinó una altra de més llunyana, amb una intencionalitat que llavors es deia en veu alta però que ara fa de mal dir, una classe dirigent que s'afanyava a substituir qualsevol forma de cultura, també l'andalusa, per la de Castella. Sospito, però, que hauria acabat passant la mateixa vergonya quan encara amb setze anys deixava notes a ma mare en llengua estrangera perquè la que ens era comuna no ens l'havien ensenyada. I no hauria abraçat el marxisme com a alternativa perquè pressuposa la imposició d'una dictadura, del proletariat, sí, però una dictadura i això no és el que es demanava a Barcelona per la Diada. Tot plegat, com que potser ningú no vol fer mala sang, el que caldria és fer memòria dels uns i dels altres i anar de bracet exigint poder decidir junts quin futur volem tenir.

Publicat al Diari de Girona el 25 de setembre del 2014

Moragues i Moragas

Imatge: Wikimèdia

Francesc Nicolau de Santjoan va morir exercint de conseller en cap l'any 1706 guerrejant contra les tropes borbòniques, que van ser rebutjades. Vuit anys després, el general Josep Moragues va ser vexat i arrossegat viu per cavalls fins a la forca, on fou penjat, esquarterat i decapitat. Durant dotze anys el seu cap fou exposat com a escarni en una gàbia d'un carrer cèntric de Barcelona. El crim va ser defensar Catalunya i no ajupir-se davant del vencedor de la guerra, el Borbó Felip V. Però avui es retrà homenatge com cada any a Rafel Casanova, també conseller en cap, qui en veure que venien mal dades es disfressà de frare i fugí abandonant el vaixell. Un any després, perdonat pel Borbó, tornava a exercir l'advocacia. 

L'enrenou va ser conseqüència del Tractat d'Utrecht (ho trec?) que acordava d'escapçar per sempre més els dominis de la nació catalana. La conxorxa va implicar diversos estats europeus i qui sap quins actors d'aquella trama eren traïdors i quins estaven enganyats. Sembla una broma de la història que, tres-cents anys després, un altre Moragas, qui es fa dir Jorge i és fill de Barcelona, aprofitant el seu càrrec de coordinador de relacions internacionals del Partit Popular, hagi prohibit la presentació d'una novel·la sobre aquells fets, el Victus de l'Albert Sánchez Piñol, en un acte que s'havia de celebrar precisament a la ciutat d'Utrecht. 

En Jorge Moragas, coetani i conciutadà d'en Sánchez Piñol, assegura que Victus és "clarament manipulador sobre la història d'Espanya i de Catalunya". El que sí que es veu clarament és que en Moragas no sap la diferència entre una novel·la de ficció històrica i un assaig. D'altra banda, ens hem quedat sense saber quina és la seva versió d'aquells fets històrics. Va vetar l'acte i que no se'n parli més. Seria una broma insofrible que en Moragas fos descendent d'aquell altre Moragues. Però no ens hauria d'estranyar perquè la nòmina de catalans de soca-rel que han acabat abraçant la fe espanyolista és extensa. Els qui creuen en les constel·lacions familiars, pseudociència que pretén que els traumes es traspassen d'una generació a l'altra i es poden guarir, tindrien feina a fer amb el Moragas contemporani, qui tot i negar les evidències desenvolupades a la trama de Victus, ha acabat fent de Rafel Casanova, postrant-se amb servitud davant del Borbó de torn. No hauria de patir, però, perquè per aquestes latituds les vides ja no tenen finals tan tràgics com aleshores. L'únic drama és que qui no estima la seva terra és que no s'estima a si mateix. I això té fàcil solució.

Publicat al Diari de Girona el 11 de setembre del 2014